Fotografiant amb les Lumix

Cas d'estudi: Fotografiant amb les Lumix.

10 d'abril de 2018 FOTOGRAFIA

Això de portar sempre una càmera amb mi és un costum des que vaig començar amb la fotografia. Carregar sempre amb una rèflex no era pràctic i, per tant, durant els meus anys analògics, la meua petita companya va ser el primer model de la Olympus μ [MJU:], més coneguda com Olympus Micra, una compacta que solia portar carregada amb pel·lícula diapositiva de 35 mm. En aquella època (principis i mitjans dels 90) la diferència pel que fa a funcionalitat i qualitat d'imatge entre una càmera compacta d'aquest tipus i una càmera rèflex de 35 mm era bastant evident. Per molt interés que li posares, les òptiques i el mecanisme de captura d'una càmera rèflex (SLR, Single Lens Reflex) no tenia competència, i els suports d''impressió' eren els mateixos per a tot, amb independència de la càmera utilitzada: pel·lícula i paper químic, per tant, poc podies fer per millorar el resultat de la còpia final després d'un tret fallit o una exposició automàtica errònia. Així i tot, la falta de definició o nitidesa en la imatge, o els errors d'exposició podien tenir el seu encant, i el gra d'una pel·lícula era una cosa amb la qual convivíem de la manera més natural. De fet, durant algun temps vaig alternar la Olympus amb una altra càmera 'de butxaca', una Lomo LC-A, els resultats de la qual encara podien ser més sorprenents, tenint en compte les llargues exposicions que podia arribar a realitzar, de manera totalment automàtica, un cop pressionat el botó de l'obturador, ja que mai sabies quan anava a tancar-se el mecanisme. Vos recorde que per aquella època no disposàvem de la immediatesa de poder vore el resultat al moment en una pantalla-visor i no era molt corrent trobar-se en una càmera compacta mecanismes de control d'exposició en manual, cosa que avui en dia disposen la gran majoria de càmeres compactes digitals de gamma mitjana-alta. Això de la Lomo, i la moda fotogràfica que va desencadenar en el seu moment, la lomografia, ja era un altre cantar, i el fet d'utilitzar una càmera tan imprecisa es devia més a l'experimentació visual i a les expectatives davant uns resultats finals totalment incerts, que al fet en si de capturar imatges més o menys properes a la realitat, amb més o menys control del procés.

Fotografies realitzades amb la Lomo LC-A

El 2006, ja abandonat l'analògic i ficat de ple en l'era digital, em vaig fer per primer cop amb una petita compacta Panasonic, de la sèrie Lumix, amb la idea de seguir portant una càmera amb mi que pogués cabre sense problemes, a la bossa o a la bandolera, sense ocupar molt espai. El model en qüestió era la Lumix FX01 i malgrat no disposar encara d'un sistema 100% manual, si em permetia anul·lar certes funcions automàtiques i tenir una mica més de control en la captura de la imatge complint la seua funció de càmera compacta semiautomàtica de butxaca, sense més exigències per part meua. Però reconec que alguns aspectes d'aquell model em van captivar, com ara la mida de la màquina, francament petita, i el fet que una marca com Panasonic estigués carregant òptiques Leica (ni més ni menys) en els seus diminuts objectius, amb una lluminositat f/2.8 i una qualitat d'imatge i un rang tonal i cromàtic gens menyspreable tot i no gravar, encara, els arxius en format RAW, sempre que no sotmeteres les fotografies preses a un procés de postproducció excessiu que posés en evidència totes les deficiències de treballar amb un JPG com arxiu d’origen.

Fotografies realitzades amb la Panasonic Lumix FX01

Però va ser el 2011, amb la compra de la Panasonic Lumix LX5, equipada ja amb format de gravació RAW i control de càmera totalment manual, fins i tot en l'enfocament, quan em vaig enamorar completament d'aquesta gamma de compactes. La LX5 muntava un sensor CCD d'1/1,63” polzades i 10 megapíxels i un objectiu Leica, amb una lluminositat f/2.0 en posició angular i capacitat macro a 1 cm real.

Amb la LX5 vaig deixar de considerar aquestes compactes com a meres càmeres secundàries i es va convertir, en moltes ocasions, en l'opció principal, fins i tot en projectes professionals. De fet, gran part del material fotogràfic de Quadratures Mínimes està realitzat amb aquesta càmera, i la imatge de portada d'un projecte tan emblemàtic per a mi, com va ser La Màquina del Temps, està presa amb ella, aprofitant les seues petites dimensions i la funció macro, que em va permetre penetrar, pràcticament fins als engranatges de l'antiga màquina d'escriure Hispano Olivetti que vaig usar com a imatge principal, i a més sincronitzant la càmera, sense cap problema, al sistema de tret sense fils dels meus flaixos d'estudi.

Fotografies realitzades amb la Panasonic Lumix LX5

La Màquina del Temps

La setmana passada vaig estar uns dies a Conca i ja vaig prescindir, sense cap temor, de portar amb mi el meu equip DSLR (una Nikon D750). La meua nova companya de viatge és una Panasonic Lumix LX100, totalment manual, que munta un Micro 4/3" de 13 megapíxels, un sensor considerablement gran per a una compacta, i una òptica Leica amb una lluminositat f/1.7 en posició angular. Vaig adquirir aquest equip a mitjans de l'any passat però encara no havia tingut l'oportunitat de posar-lo a prova en diferents situacions i condicions lumíniques i la veritat és que, com sempre, el sistema Lumix no decep, adaptant-se perfectament a la meua manera de treballar la fotografia, des del tret i captura, passant pel revelat digital i el procés d'edició fins a arribar a l'acabat final.

La LX100 és una petita joia digital que et trasllada a l'experiència d'usar, de nou, un equip analògic, ja que els dials de control d'exposició i diafragma funcionen exactament igual que en un equip rèflex analògic, de fet, em recorden molt, en ús com en posició, als dispositius de la meua antiga Olympus OM-1 de 35 mm, amb el controls manuals al cos, i amb els anells d'enfocament i diafragma al mateix objectiu de la càmera.

És increïble l'evolució que han patit les càmeres compactes digitals en els últims anys, competint sense embuts amb equips fotogràfics de més envergadura. No obstant això cal tenir una mica clar, des del principi, que la professionalitat i la creativitat d'un projecte fotogràfic no les marca, en absolut, l'equip utilitzat, sinó l'experiència i la capacitat d'esprémer al màxim les possibilitats de cada dispositiu per part de qui posa l'ull, i 'la bala', en cada fotografia, bé siga amb una rèflex, una compacta o un smartphone, i que aquestes possibilitats no estan només en el control de càmera, sinó també, i m'atreviria a dir que en major mesura, en el procés posterior de revelat i postproducció digital, indispensable per a l'obtenció d'un bon resultat en l'arxiu digital definitiu, i molt més en el cas que l'acabat final siga imprés en paper.

Totes les imatges que capture amb els meus equips fotogràfics passen per un revelat digital, sempre a partir de l'arxiu RAW, i un procés d'edició posterior amb equip informàtic correctament calibrat, per arribar, en el meu cas, no a una còpia de la realitat, sinó al tipus de processat que m'agrada i que caracteritza els meus acabats finals, pel que fa a nitidesa, contrast, gamma cromàtica, etc. Mai he buscat plasmar o clonar un ambient a través de les meues fotografies, sinó més aviat recrear-lo i reinventar-lo tal qual me'l imagine després al meu cap, encara que això supose allunyar-me, visualment, de l'origen de la imatge. Al cap i a la fi, com a fotògraf mai m'he sentit com un representant objectiu de la realitat, sinó més aviat com un imitador de la mateixa totalment subjectiu.

Però siga amb pretesa objectivitat, o amb inevitable subjectivitat, un ha de conéixer bé l'equip amb el qual treballa i el procés pel qual passarà una imatge fins a arribar a l'acabat final. En el cas de la meua Lumix LX100, sé que pot generar de manera directa un arxiu d'impressió de 30x40 cm a 300 ppp sense cap problema, però amb un bon procés de revelat i postproducció es poden aconseguir els 50x60 cm a la mateixa resolució sense perdre pràcticament nitidesa i qualitat en la imatge. Sé també que, segons les seues especificacions tècniques, pot arribar als 25.600 ISO, però cal entendre bé com funciona l'ISO en una càmera d'aquest tipus, tot i que calce un sensor Micro 4/3", per a acceptar que després de la 'barrera' dels 3.200 ISO (en pel·lícula difícilment hagueres trobat un rodet per sobre d'això) ja vas a tenir problemes de soroll i per tant, en el cas que vulgues unes bones fotografies nocturnes, dins d'un entorn, com per exemple el que jo m'he trobat a la nit de Conca, has de saber combinar altres funcions electròniques com, per exemple, l'estabilitzador d'imatge del que ja disposen gairebé totes les càmeres digitals avui en dia, amb la capacitat de mantenir un bon pols durant el tret amb absència de trípode. En el cas de les nocturnes de Conca que podeu veure en aquest post, el tret (a pols) en càmera oscil·la entre 1/4 i 1/15 d'obturació, f/1.7 i f/2.8, i sense superar el 400 ISO de sensibilitat, el que m'ha permés, en postproducció, obtenir un bon detall i nitidesa i poder treure informació de les zones més fosques sense tenir problemes greus amb el soroll, obtenint arxius finals d'impressió a una mida màxima de 50x60 cm, en el cas de les imatges en proporció original i de 50x50 cm en el cas de les 'instagramitzades' en format quadrat, en ambdós casos a una resolució de 300 ppp.

I per saber, no estaria malament que els obsessos dels megapíxels entengueren d'una vegada per totes, que 10 megapíxels (per posar un nombre) en un sensor d'1 polzada no tenen res a veure amb 10 megapíxels en un sensor Micro 4/3" i molt menys amb 10 megapíxels d'un sensor fullframe, i que en aspectes tan importants com el soroll a les zones fosques o en la capacitat de nitidesa a sensibilitats altes, no és una qüestió de veure 'qui la té més gran'. Hi ha molts factors que determinen el resultat d'una bona fotografia més enllà de la potència i prestacions de l'equip utilitzat per a obtenir-la, i el més divertit de fotografiar és descobrir-los i esprémer-los al màxim.

PD. Hi ha qui alguna vegada s'ha sorprés del fet que seguesca portant amb mi una càmera, quan, avui en dia, amb el mòbil es poden fer unes fotos 'que et cagues'. Bé, no seré jo qui pose en dubte les capacitats fotogràfiques dels smartphones d'última generació, les quals reconec en alguns d'ells (interessant la unió del totpoderós xinés Huawey i Leica) i se'm queden curtes en la gran majoria de dispositius que he pogut provar; però en aquest cas ja és una qüestió de com li agrada a un sentir el plaer de fer certes coses i fins a quin grau de satisfacció aspire. Els smartphones serveixen avui en dia per a pràcticament tot i seguiran evolucionant, potser fins al punt que ens els injecten en un futur directament sota la pell o al mateix cervell i acaben sent un òrgan més del nostre cos, o en el principal (gairebé, gairebé ja hi som ahi). Fins llavors preferesc evitar l'atròfia prematura de certs plaers sensorials i altres funcions, més físiques, del meu cos.